CONFERÈNCIA: EL SIMBOLISME SOLSTICIAL DEL CORPUS I DE SANT JOAN (el singular cas de Pollença).

 

     El passat 3 de juny a la sala d’actes de la Fundació Rotger Villalonga  el doctor Miquel Vives Madrigal impartí la conferència titulada «El simbolisme solsticial del Corpus i de Sant Joan: el singular cas de Pollença»

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: DE LA ESCUELA QUE VENIMOS A LA ESCUELA QUE SOÑAMOS.

 

   El passat dimarts 10 de març, a la sala d’actes de l'edifici de sa Riera, el mestre, orientador i inspector jubilat Pedro Navarreño presentà el seu llibre "De la escuela que venimos a la escuela que soñamos". L'acte fou presentat pel doctor Miquel Vives Madrigal.

En el seu parlament, l'autor remarcà una sèrie de reflexions extretes del seu llibre que provocaren un debat interessant entre el ponent i els assistents a l'acte.

Podeu consultar un resum de la ponència publicat al blog del mateix Pedro Navarreño.

Blog de Pedro Navarreño.

CONFERÈNCIA "ELS PRIVILEGIS I LES FRANQUESES DE MALLORCA".

    Gabriel Ensenyat Pujol, doctor en història medieval i professor de la UIB, impartí la conferència “Els privilegis i les franqueses de Mallorca” el dia 1 de desembre de 2025 a la sala d’actes de l'edifici de sa Riera, L'acte fou presentat pel doctor Miquel Vives Madrigal.

    El conferenciant situà l’origen de les franqueses i els privilegis l’any 1230, en els moments immediatament posteriors a la conquesta, per a la redacció de les quals es prengueren com a referent les de Tortosa i Lleida, amb la finalitat de crear unes condicions jurídiques privilegiades a l’illa per tal d’atreure pobladors. El text inicial es va anar modificant al llarg del temps, ja fos per afegir nous privilegis o bé per llevar-ne. Tres anys després, el 1233, Jaume I estengué els privilegis I franqueses a les altres illes, encara no conquerides.

    Josep Maria Quadrado definí el text com “El còdex dels reis i el rei dels còdexs” atesa la seva transcendència. 

    El doctor Ensenyat remarcà que Jaume I, el 1230, no va jurar formalment els privilegis perquè els va atorgar, però que els confirmà en dues ocasions (1257, 1269). Així mateix, el futur Jaume II també ho féu (21 d’agost 1256, 1257), així com la resta de monarques: Alfons el franc (1286), Jaume II “el just” (1291 i 1300), Sanç i Jaume III.

    Pel que fa a les modificacions introduïdes per Jaume II, Ensenyat destacà que aquest rei  introduí canvis per tal de controlar el poder municipal: el rei designa els jurats; aquests no poden elaborar ordenances (només suggerir-les), necessiten l’autorització reial per imposar col·lectes i defensar els interessos de la institució. Això suposà una pèrdua considerable de l’autonomia municipal. En aquest sentit, esmentà l’opinió d’Antonio Planas Rosselló ( Professor Titular d'Universitat d'Història del Dret i de les Institucions) segons eñ qual, es tracta d’un trext autoritari en el qual les facultats dels jurats queden molt limitades pel monarca. Jaume II eliminà  determinades franqueses que, segons Quadrado, tenen més importància del que aparenten. El ponent qualificà el jurament de Jaume II com una maniobra per recuperar poder reial mitjançant l’omissió de determinades disposicions en un nou text.

    En relació amb els juraments dels altres reis, destacà:

    - JURAMENT DE SANÇ (4 JULIOL 1311): restableix els privilegis anul·lats per Jaume II i ho fa constar expressament: “pues que el primer cuidado del rey Sancho, al subir al trono en 1311, fue deshacer la obra del padre restableciendo la del abuelo” (Quadrado).

    - JURAMENT DE JAUME III (13 GENER 1333): torna a incorporar les franqueses anul·lades per Jaume II, incloent-hi el text explicatiu del rei Sanç.

    - PERE EL CERIMONIÓS confirmà íntegrament els privilegis i franqueses en la seva totalitat (31 MAIG 1343): ”Omnes franquitates, libertates, immunitates, bonos usus et quecumque privilegia, tan nova quam vetera...”.

    Un fet esmentat per Gabriel Ensenyat fou que al Llibre dels reis i altres repertoris jurídics posteriors, el desgavell jurídic provocat per Jaume II va ser omès: calia salvaguardar impol·luta la imatge de Jaume II, el “savi e bon rei”. Així mateix, confirmà que l’ordenament jurídic i institucional del regne es mantengué intacte quan deixà d’existir la corona de Mallorca, fins que fou abolit pel Decret de Nova Planta (1715).

    L’última part de la seva conferència, el doctor Ensenyat la dedicà a aclarir diversos errors habituals utilitzats i difosos per diferents persones i mitjans, com ara la confusió entre «Corona de Mallorca» i «Regne de Mallorca», circumscrivint aquest darrer a l’illa de Mallorca, amb institucions pròpies com els Jurats i el Gran i General Consell; mentre que la «Corona» s’entén com els territoris (també els continentals: Rosselló i la Cerdanya, Baronia de Montpeller) sota el domini d’un mateix monarca.

    Per finalitzar, el conferenciant al·ludí també a la tergiversació, de vegades interessada, d’altres termes i conceptes, com ara la referència a «las naves aragonesas» quan és evident que Aragó no compta ni comptava amb sortida al mar, o «la conquista aragonesa de Mallorca», expressions que qualificà com a mostres d’una malversació contínua i sistemàtica dels significats i referents històrics.

CONFERÈNCIA "EL LLEGAT DE JOSEP MARIA LLOMPART"

 El passat dimarts 25 de novembre, Damià Pons i Pons impartí la conferència titulada “El llegat cultural de Josep Maria Llompart”.

L’acte tengué lloc a la sala d’actes de l’edifici de Sa Riera i fou presentat per l’inspector Guillem Alexandre Amengual.

En el parlament introductori, Amengual apuntà un cert paral·lelisme entre la figura del ponent i la de Josep Maria Llompart, fent menció a tres vessants de les seves trajectòries humanes i professionals: la vessant literària, la de l’àmbit de la docència i també la de persones activistes en pro de la llengua i la cultura catalanes.

Damià Pons inicià el parlament sobre Llompart remarcant que, per parlar del llegat que ens havia deixat, calia esbrinar quin era el llegat que ell havia rebut i les causes que havien provocat la forja del llegat que d’ell hem rebut.

Amb la lectura del poema “1931” apuntà la idea que Josep Maria procedia d’una família conservadora i d’una classe social que, per res, feia sospitar que es convertís en un referent imprescindible a l’hora de parlar de l’esperit democràtic i de la lluita catalanista a les Illes. Josep Maria visqué una adolescència en un ambient franquista, però quan cursava el batxillerat experimentà un canvi provocat especialment per dos motius: en primer lloc, pel contacte amb la Mallorca catalanoparlant, i en segon lloc, gràcies a la coneixença del pollencí Miquel Llodrà Vives, persona culta que li proporcionà contactes amb literats. Li presentà Francesc de Borja Moll, entrà en contacte amb l’Acadèmia d’Història de Mallorca, conegué Miquel Batllori, es desplaçà a Barcelona per motius d’estudi i es relacionà amb la família Viñas, relació que també tengué molta importància en la vida de l’autor. Es casà amb n’Encarnació i rebé una forta influència de la seva germana Cèlia. Per acabar la llista d’elements influents en la formació de Llompart, Pons remarcà Manuel Sanchis Guarner, que després d’haver estat represaliat pel franquisme visqué una sèrie d’anys a Mallorca col·laborant amb Moll en la tasca del Diccionari.

Una vegada exposat el ventall d’influències que rebé Llompart, Damià Pons passà a perfilar el llegat que d’ell hem rebut. En primer lloc, parlà del llegat poètic, probablement el més perdurable en el temps, no només per les seves obres sinó també per la seva faceta de traductor de poemes escrits en gallec, portuguès i brasiler. El segon llegat del qual parlà fou el que constitueix la seva obra de crític literari, i acabà analitzant el seu llegat com a activista en favor de la llengua catalana i de l’esperit democràtic. Llompart arribà a esdevenir un referent imprescindible que legitimava qualsevol acte a favor de la democràcia i de l’autonomia. Damià definí Llompart com un home d’ideologia nacionalista d'esquerres que creia en els Països Catalans i que considerava que s’havien d’anar consolidant de baix per amunt, des de les bases socials.

Acabà la conferència amb una recapitulació i amb una valoració de la figura de Josep Maria Llompart i de la Peña com un capital simbòlic immens.

PROPERES ACTIVITATS DEL FEAEIB. 25 DE NOVEMBRE I 1 DE DESEMBRE.

 

BONIFACI MOLADA PRESENTÀ EL LLIBRE "PARATGES EREMÍTICS".

 El passat dimarts dia 28 d'octubre, el mestre jubilat Bonifaci Molada parlà del seu llibre "Paratges eremítics".

    L'acte fou presentat per l'inspector Ángel Vázquez Alonso, la seva relació personal amb l'autor permeté a Vázquez fer un parlament sentit sobre Molada. Alabà especialment la seva bonhomia al mateix temps que les virtuts de persona treballadora i meticulosa, tot això sumat al seu profund coneixement del fet eremític asseguren la qualitat del contingut del llibre. 

L'autor acompanyà el seu parlament amb una presentació d'imatges formidables i així anà referenciant els seus comentaris. Per gentilesa de Bonifaci Molada reproduïm íntegrament el contingut de la seva intervenció. 

PARATGES EREMÍTICS

21 rutes per les ermites de Mallorca.

Mallorca és una illa de contrastos. Més enllà del turisme i de les imatges de sol i platja, guarda a dins un paisatge de silenci, fe i contemplació. Allí, entre muntanyes, valls i camins oblidats, varen sorgir fa segles eremites que varen cercar – i encara cerquen - en la solitud un diàleg profund amb el diví i amb la naturalesa.

Però abans d’endinsar-nos en la presentació del llibre vos he de dir que sent una veritable atracció per la vida contemplativa i una  profunda admiració pels ermitans de Mallorca. 

Els vaig conèixer a l'ermita de Betlem (Artà) el 1980. Aquella primera estada, al bell mig de l'estiu, em deixà un bon record. Allà vaig descobrir homes que es dediquen a la recerca total de Déu en la solitud més absoluta. Com fa segles.

Quan deixam els darrers revolts del camí que ens du fins a l'ermita, i de sobte apareix aquesta, solitària, allà enfora, en un paratge d'extenses solituds i entre camps de conreu, ens adonam que aquests homes viuen del tot allunyats del món renouer. La mateixa ermita, feta de pedra nua, senzilla i humil, ens evoca l'ideal eremític de la simplicitat.

Aquí el silenci s'estima. A través d'ell, l'ermità aprèn a discernir Déu, malgrat la seva existència amagada; descobreix la bellesa del món, la grandesa de les petites coses i el misteri més íntim de si mateix i de la seva existència. Viure sol i silenciós, tal és la vocació de l'ermità.

La vida de l'ermità transcorre entre l'oració, el treball casolà i l'agrícola i la conservació de les dependències de la casa. Dedica molt de temps a l'oració. Que, a més a més, comença de bon matí. Aquesta és, sense cap dubte, el que essencialment aporta significació a la seva vida. Al llarg del dia, la campana li recorda que només Déu està en primer lloc, que a Ell pertany, encara que hi hagi a la vida altres ocupacions.

D'aquells dies, encara em balla pel cap, la figura ben plantosa de l'ermità Isidre quan recollia la mel de les malmeses caseres; o bé la tornada de l'ermità Benet amb el capell al cap per protegir-se del sol del migdia després de fer feina a l'hort... Sempre amb un somriure als llavis. No puc oblidar tampoc els dies que dedicàrem a emblanquinar algunes de les altes parets de l'església.

Dins l'horari ermità hi ha dos moments entranyables: a punta d'alba i capaltard. Els ermitans s'aixequen en trencar l'alba i, quan encara tot calla, es congreguen en el cor de l'església. Aquí reciten els salms i les lectures de la sagrada escriptura o dels Pares de l'Església; llurs veus greus i pausades s'escampen com un rum-rum per tota la rodalia, fent corprendre l'ànima d'emoció. Després, submergides en la penombra de la meditació, les veus emmudeixen.

Al capvespre, quan el sol declina, els ermitans estan de nou al cor i reciten Vespres; i entrada ja la nit, abans de retirar-se a descansar, tornen per darrera vegada al cor per resar Completes. Tota la pregària, plena de senzillesa i de confiança, invoca la pau que ells desitgen per al món. Tot seguit,  l'ermità es retira a descansar amb l'esperança d'un demà més venturós. Només les ovelles dels voltants trenquen el silenci i la serenor de la nit…

Avui, com abans, rememoro amb immens plaer aquelles hores…

ERMITA DE BETLEM. 1805-2005. 200 anys d’història.  Fragments del pròleg. 

El llibre “Paratges eremítics” ofereix un recorregut detallat per  21 ermites emblemàtiques de Mallorca. Neix del desig de mostrar la riquesa cultural i espiritual que atresoren aquests indrets. Aquestes ermites, llocs plens d’història i tradició,  connecten amb la vida contemplativa i l’anacoresi que es remunten al segle XIII amb figures com Ramon Llull, que va practicar la vida contemplativa a la muntanya de Randa i Miramar. El llibre convida a descobrir i valorar també la natura que envolta aquestes ermites, mostrant com aquesta natura aporta saviesa i bellesa a la vida contemporània.

No és només una guia de rutes documentades, sinó una invitació a mirar l'illa des del seu cor més profund. Una mirada humana i cultural cap als llocs on la història, la fe i el paisatge es fonen.  

El llibre cerca proporcionar, d'una banda, al lector una forma diferent de recórrer, amb pas lent, les rutes; per un altre, recuperar el valor simbòlic i espiritual de les ermites com a espais d'identitat, memòria i recolliment. 

Cada ruta és una aula oberta d’Història, Etnologia i Geografia. Està concebuda com una invitació al viatge interior, tant com al recorregut físic. El llibre, per tant, serveix tant a l'estudiós que vol aprofundir en l’estudi del fenomen eremític a Mallorca, com el senderista que vol experimentar el silenci o la solitud d’aquests paratges. 

El llibre acompanyarà als lectors amb fotografies, textos explicatius i referències documentals que reforcen el coneixement històric i cultural de les ermites. Així mateix es posa èmfasi en la relació dialògica entre l’ermita i el seu entorn natural, una clau per comprendre la qualitat emblemàtica dels paratges estudiats.

Cadascuna de les vint-i-una rutes va ser recorreguda a peu, amb l'objectiu de viure  i contemplar el territori amb els sentits: l’ombra de les alzines, les oliveres de formes capritxoses,  l'olor de la garriga i dels pins, la visió dels sementers, el so del vent, la textura dels edificis i dels camins antics... Aquesta vivència va permetre captar l'atmosfera singular de cada ermita. En cada pas, vaig descobrir que l'ermita no sols és un edifici antic, sinó una manera de relacionar-se amb el món. Són espais on la memòria, el paisatge i l’espiritualitat s’entrellacen. La seva solitud és una crida al silenci i la seva altura una metàfora de l'ascens interior. A cada pàgina he intentat transmetre aqueixa experiència. 

Les 21 rutes presentades es despleguen per Mallorca mostrant una diversitat de paisatges i contextos, des de muntanyes fins a zones més properes al litoral. Les ermites descrites abasten tota la geografia mallorquina: des dels santuaris de la Serra de Tramuntana fins als espais rurals del Pla o el Llevant.  Estan emplaçades en llocs excepcionals. Des d’algunes d’elles s’assoleixen unes vistes extraordinàries.  Entre elles, destaquen l’ermita de la Santíssima Trinitat (Valldemossa), la de la Mare de Déu del Refugi (Alaró), Santuari de la Mare de Déu del Puig (Pollença), Santuari de Sant Salvador (Felanitx), la de Betlem (Artà), Sant Honorat (Randa), Santuari de Nostra Senyora de Cura (Randa), Santa Magdalena (Inca),  Santuari de la Mare de Déu de Bonany… Cadascuna ofereix una finestra distinta cap a la relació entre l'home i el seu entorn, entre la solitud i la comunitat.

Moltes vegades aquests indrets susciten al viatger preguntes sobre un mateix i fins i tot sobre la mateixa existència humana. Què tenen aquests indrets que aconsegueixen arribar al més profund de la persona?  Sense cap dubte, la resposta és que són llocs geogràfics singulars que atreuen l’atenció per la seva bellesa natural o bé per la seva situació espectacular o singular.

Arquitectura i entorn

El 'paratge eremític', no és només un edifici religiós. És un node geocultural: un punt on l'elecció espiritual d'un individu va modelar l'entorn.  Les ermites i els santuaris són un exemple  de com l’arquitectura pot integrar-se de manera harmoniosa en el paisatge, respectant i realçant els valors estètics i ecològics de l’entorn.  Els seus edificis encaixen a la perfecció dins l'entorn natural. Són construccions fetes de pedra nua, de marès o emblanquinades.  Aquests materials extrets de l’entorn facilita la seva mimetització amb el paisatge.  La seva ubicació i disseny reflecteixen una simbiosi respectuosa entre l’acció humana i la natura. La majoria de les ermites estan situades en entorns naturals singulars, la qual cosa potencia la seva bellesa amb el medi. Totes aquestes construccions donen a entendre  la vida assossegada dels ermitans. 

Patrimoni i identitat cultural

Cada ruta és una proposta educativa i cultural, ideal per a excursions universitàries o sortides de camp orientades a l’estudi del patrimoni cultural i natural. 

El llibre destaca la urgència de preservar aquests llocs com a patrimoni immaterial (la tradició de la solitud i la peregrinació) i material (l'arquitectura i la xarxa de camins de pedra en sec). Aquest treball s’adreça a fomentar el respecte per aquests espais eremítics, que pens que són rellevants tant per a la recerca com per a la sensibilització ambiental i cultural. Les ermites, com els santuaris, constitueixen un fragment fonamental del patrimoni cultural i arquitectònic i mereixen ser conservades i estimades. Són testimonis de la nostra rica història eremítica a Mallorca. No obstant això, quan les visitam, hom tot d’una s'adona que algunes presenten un estat de degradació lamentable. Per exemple, de les dues ermites de Sant Nofre, situades respectivament als pobles de Sant Joan i Puigpunyent, només resten en peu unes poques parets. La major part ja estan esbaldregades.  S’han deixat caure.  També les anomenades Ses Ermites Velles, a Valldemossa, dels segles XIV i XV,  resten avui abandonades.  Anys enrere, moltes de les seves pedres, que formaven part dels murs de tancament d’aquests espais, serviren per a construir  barraques de carboner i sitges.  No obstant això, l’any 1996, l’ermita de Sant Joan Baptista, a uns cinc-cents metres de l’ermita de la Santíssima Trinitat de Valldemossa, durant les feines d’aprofitament del bosc, les restes que encara existien, foren en bona part destruïdes. No fa gaire anys a algunes d’elles, fins i tot, els robaren les pedres cantoneres. Altres han estat ocupades pels caçadors per a altres tasques. Dissortadament, no tenen cap protecció.

Paisatge i espiritualitat

A més a més, el llibre destaca com les ermites reflecteixen una tradició espiritual vinculada a la natura i la contemplació, essencial per a la comprensió de certs valors humanístics i ecològics. Avui vivim immersos en el soroll, la pressa i la distracció. Caminar fins a una ermita, detenir-se a escoltar el silenci, mirar l'horitzó sense un mòbil a la mà… pot ser una experiència transformadora.  Per això, aquest llibre proposa, com ja hem dit abans,  un viatge interior tant com exterior: caminar cap a l'alt, però també cap a dins.

El llibre transporta al lector a paratges plens de màgia, misteri i divinitat.  En aquests llocs la natura parla. Hi ha vida al bosc i a la garriga, flors i animals, converses entre els arbres, murmuris en el vent,  pedres i roques, cel, niguls i estels.  Les seves pàgines volen contribuir a estimar i valorar la natura i despertar les ganes d’apropar-nos a ella d’una altra manera. 

La naturalesa és una autèntica font inesgotable de saviesa i bellesa. Ben segur que hi ha poques sensacions que superin la contemplació d’un paisatge, sentir l’olor del bosc i de la terra humida, escoltar el cant dels ocells o gaudir del silenci i de la quietud. Hi ha una cosa sublim i misteriosa en el cant dels ocells que el fan extremadament terapèutic per a l'ésser humà. El cant dels ocells indica l'inici del dia. És el despertador  natural de la natura. 

Els sons de la natura promouen de manera ràpida la concentració i la relaxació. Per això cal anar i estar a la natura sense aparells tecnològics que ens distreguin. Tal com ja hem dit, la natura té els seus propis sons. Per poder fruir, cal aprendre a caminar o córrer en silenci i amb els sentits ben oberts. Al llarg de la ruta hom pot aturar-se  allà on vulgui i embadalir-se davant un arbre, davant del pas d’una fila de formigues,  l’ascensió d’un voltor en espiral per guanyar altura o davant el so de l’aigua que corre dins el llit del torrent… 

Dins la natura tot està connectat i cada ser viu és únic i té una finalitat. En ella l’home no és un simple espectador  sinó un ésser més que procedeix de la Terra. El planeta en el qual vivim, com diu Thich Nhat Hanh, ens ha proporcionat  tots els elements que componen el nostre cos. Nosaltres som una manifestació viva i encisadora d'aquest bell i generós planeta. Algunes cultures parlen de la Terra com a la “Mare Terra” i consideren a l’home d’avui, que viu tan enfora de la Natura, com a “orfes de Mare” i d’aquí la urgència de cercar moments de contacte amb Ella per a viure una vida sana en cos i ment. També la connexió amb la natura com a teràpia, coneguda com a ecoteràpia, proporciona múltiples beneficis per a la salut mental i física. Caminar  en entorns naturals  redueix l'estrès, millora l'estat d'ànim i afavoreix el benestar general. L’exposició a espais verds minva els nivells de cortisol (hormona de l’estrès) i promou la relaxació.

El contacte amb la natura  també afavoreix la introspecció, redueix la depressió i millora  la condició física i estimula el sistema immunitari. No és estrany  que sorgesquin pràctiques  com caminades terapèutiques, “banys de bosc”, meditació o exercicis de respiració en espais verds…

Espiritualitat

Al llarg dels segles, els ermitans  han cercat en la solitud i el silenci de les muntanyes un espai de contemplació i meditació. En el bosc i garrigues tenien per companya  els animalons i les plantes i fruïen de l’aire fresc, dels raigs del sol…  El bosc també era el lloc del viatge interior, del repòs i de la quietud.

Aquestes  rutes ens conviden a viatjar a l’interior de nosaltres mateixos.  Per què necessitam viatjar a l’interior de nosaltres mateixos?  Perquè, avui, més que mai cal la  quietud, l’harmonia i la pau interior que ajuden a la recerca de la integració física, mental i espiritual. En aquest context cobren ple sentit el silenci i la meditació que permeten reconnectar amb el propi cos i amb el món natural.  El cos és el lloc d’encontre de totes les dimensions de la nostra persona: cos, ment, cor, esperit.  Sant Agustí  ja ho remarcava quan aconsellava: “no vagis fora, torna a tu mateix, en l'home interior habita la Veritat”. 

Les pràctiques meditatives que surten en el llibre són per a principiants. Proposam un recorregut que va des de la consciència corporal i la respiració, fins a la percepció de la natura, la gran mestra de la contemplació. 

Durant les rutes deixem que l’arbre, la flor o els raigs del sol actuïn sobre nosaltres. En la contemplació no necessitam aconseguir res. Sols ens mantenim en contacte amb la natura. Podem mirar el cel, sentir el murmuri del vent o sentir-lo en la nostra cara, observar el moviment de les fulles bressolades pel vent, admirar la bellesa d'una flor...  Aquí no hem de voler jutjar res o canviar res. Quan la nostra ment està en calma i els nostres sentits  s’obren, podem veure el miracle de la vida que ens envolta. 

Seria bo que poguessis asseure-te a meditar una estoneta, tranquil/a i en silenci.  Hi ha exercicis meditatius  que es repeteixen. La repetició crea hàbits i els hàbits, estats. Perquè tenguin efecte es requereix  un compromís personal.  L’actitud contemplativa vos conduirà a una increïble calma. Aquests exercicis són essencialment existencials, de tal manera que cada persona pot fer-los compatibles i els pot adaptar a les seves pròpies creences i opcions religioses.  

Les ermites són llocs d’encontre amb els altres i amb un mateix. 

Els santuaris i ermites són llocs de culte i oració. Són centres de devoció popular i de peregrinació, llocs de reunió i de trobada. Són llocs que tenen encara una especial significació per a un bon nombre de persones. A Mallorca, molts de pobles celebren els tradicionals pancaritats després de Pasqua. Són celebracions lúdiques i comunitàries on es consumeixen les darreres panades, crespells, rubiols, es fan ballades populars i activitats socials. 

L’existència de les ermites i els santuaris són espais que faciliten el contacte amb altres persones, afavorint així vincles d’unió entre els seus habitants.  Vull agrair a tots els que obren les portes de les ermites i santuaris i tenen cura del seu manteniment. La seva acollida gratuïta possibilita l’encontre amb els altres i l’encontre amb un mateix. 

CONCLUSIÓ

Presentar aquest llibre davant vostès és compartir una convicció: que redescobrir els paratges eremítics és redescobrir-nos a nosaltres mateixos. Cada ermita és una lliçó de senzillesa, de paciència, de respecte pel paisatge. Tant de bo aquest treball serveixi per a encuriosir, la cura i la sensibilitat cap a aquests racons de Mallorca. Són petits, humils, però en ells es guarda una saviesa que encara ens pot ensenyar a mirar, a escoltar i a romandre presents.

Perquè al final, el que el silenci d'una ermita ens diu, és que només quan aprenem a detenir-nos, comencem realment a comprendre.

Aquesta obra convida  a recórrer els itineraris,  a visitar-los, a badar[1]  davant  la bella arquitectura  i a gaudir de la riquesa natural  que les envolta. També vol retre un homenatge no sols als ermitans sinó també als donats i les donades que durant generacions han viscut i mantingut les ermites i els santuaris de Mallorca. 

Aquestes construccions i la natura ens esperen per alleugerir la nostra rutina. Caminar  per la natura  és un gran portal per entrar-hi en contacte amb nosaltres mateixos, amb la resta dels éssers humans, amb els cosmos i amb el misteri diví. Ara només cal passejar per aquests indrets i com diu Joan Alcover en el seu poema L’ermità qui capta (1909)  [recórrer pam a pam tota la terra que des del cim dominaràs; […] aturar-te al comellar, al bosc, guaitar la mina, saludar els nius humans; […] i així, escorcollant cosa per cosa, a la contemplació ton ull prepara. 

D’aquesta manera serà més fàcil apropar-se al coneixement i al record d’aquests indrets i vibrar d’emoció. I, per acabar, només vull expressar el desig que la bellesa d’aquests Paratges eremítics, cantada pels poetes, et mostri també  l’essència d’una vida més alta.  

________________

[1] Si consultam la definició d’aquesta paraula al diccionari de la llengua, trobarem que la defineix com “Abstreure’s, encantar-se mirant alguna cosa”.

LIRISME I FANTASIA CULTA EN COSTA I LLOBERA.

   Maria Antònia Perelló Femenia impartí la conferència “Lirisme i fantasia culta en Costa i Llobera” el dia 21 d’octubre a la sala d’actes de l'edifici de sa Riera.

En la seva exposició, la conferenciant tractà aspectes diversos de l’obra de Costa i Llobera, com  la seva relació amb la poesia clàssica i amb l’hebrea, la visió de la natura com a model de bellesa i reflex de la divinitat. la religiositat, la idea d’art o la visió de la figura de la dona.

Remarcà l’espiritualitat de l’obra de l’autor i en posà exemples ben il·lustratius que agafà de diferents obres com “El pi de Formentor” del qual destacà el valor ascètic (“amunt ànima forta”), d’exemple de vida immaculada, de lluita contra l’adversitat, d’elevació espiritual, de superació constant i d’elevació de l’ànima a Déu.

Enriquí la seva ponència teixint relacions entre l’obra del nostre poeta i altres autors universals com Baudelaire o Goethe, amb la de pensadors com Schopenhauer o Nietzsche, i amb clàssics de la cultura grecollatina, com Dante, Virgili i Horaci

Quant a la visió de la naturalesa present a la seva obra, la conferenciant la lligà amb la idea de cosmos de Humboldt, com un tot interconnectat en el qual tots els elements estan estretament relacionats. A aquesta natura, Costa la impregna de religiositat perquè en ella hi veu la mà del Creador.  Maria Antònia Perelló establí una relació entre aquesta visió de Costa i el sentiment religiós a l’obra de Ruskin. Posà exemples de la visió de la naturalesa en altres obres de Costa com “L’Altura” o “La Vall”, on clarament s’endevina, endemés, el paper de la poesia com a refugi davant els problemes quotidians. D’aquesta última, Costa en féu una segona versió; si bé a la primera (que escrigué als 19 anys) oferia una visió romàntica, a la segona (escrita 30 amys després) en féu una versió clàssica, on la natura és el “locus amoenus” que li parla de la divinitat. En relació amb la natura I el paisatge, va afirmar que el de Costa és un paisatge sovint sense figures, però no sempre, també hi ha un paisatge humà, com ara el que trobam a  "De l'agre de la terra" o a "Tradicions i fantasies" (que conté "La deixa del geni grec").

La fusió de l'esperit romàntic amb el clàssic era l’ideal d’art per a Miquel Costa i Llobera. Un art que traspua calidesa, serenor, però que alhora ha de ser social i humà, elevador de l’esperit (coindeix en això amb Josep Torras i Bages), en front de l'art oriental, que qualificà d'enterbolidor.

Aquesta admiració pel món clàssic queda palesa també a “La deixa del geni grec” on Nuredduna (personificació del propi autor) abjura de la seva fe primitiva (les divinitats de la qual exigeixen sacrificis humans) per abraçar la de Melesigeni (Homer. Món clàssic greco-romà) i esdevé, alhora, una sibil·la que prediu el futur d’una nova fe:  

Doncs, ara ma paraula darrera ja sentiu.

Jo l’he sentida clara la veu de l’Invisible,

jo l’he pogut entendre dins un batec d’amor;

i diu que no li plauen les víctimes d’horror,

que vanament vessada la sang li és avorrible,

que ell per voler carnatge no és tigre ni voltor!

Ja veig, ja veig com l’auba d’aquella edat futura

en què, segons l’enigma, la Verge infantarà.

Quan l’Invisible a l’home parlant se mostrarà,

del cel nova rosada, plourà tendresa pura,

La figura de la dona a l’obra de Costa va tenir també cabuda en la conferència de Maria Antònia Perelló; per a això se serví de “Na Ruixa mantells” on contraposa la dona angoixada, gemegosa, que plora la pèrdua del seu estimat, amb el caràcter a Na Ruixa:

Quan surt, va vestida de seda blavosa,

amb totes les tintes del cel i la mar,

i blanc com la cresta de l’ona escumosa

 son vel fa volar.

De l’arc que entre núvols promet la bonança,

la faixa ella imita per fer son cinyell...

Mes ai del qui rema, quan ella li llança

 son ample mantell.

Per acabar l’acte, la conferenciant presentà el senyor Miquel Montserrat, rapsode, que captivà els assistents amb la seva recitació de “El pi de Formentor”.

PROPERA ACTIVITAT DEL FEAEIB. 21 d'octubre de 2025.

 

DESAFIAMENT: LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL. QUÈ ÉS? QUINES SÓN LES OPORTUNITATS I LES AMENACES PER A L'EDUCACIÓ?

     

    Aquest dijous, el Dr. Toni Navarrete ha impartit la conferència sobre la intel·ligència artificial (IA) titulada “Desafiament: la intel·ligència artificial. Què és? Quines són les oportunitats i les amenaces per a l’educació?”

    L’acte ha estat presentat per Josep Coll, president del FEAEIB.

    Toni Navarrete ha començat el seu parlament presentant el fenomen de la intel·ligència artificial com un nou desafiament per a totes aquelles persones que es dediquen a l’educació i, per tant, ha afirmat que serà necessari plantejar-se com s’ha de tractar dins el món educatiu.

    Per centrar el fil de la xerrada, ha definit diferents conceptes relacionats amb la IA fins a arribar al de IA generativa, per explicar com funciona a partir de l’entrenament gestionant enormes quantitats de dades.

    El seu discurs ha aportat idees que apunten a la necessitat de replantejar diversos aspectes del model educatiu per adaptar-se a l’arribada de la IA.

    La part central de la conferència ha exposat una sèrie d’arguments a tenir en compte: alguns que conviden a fer-ne ús, com ara totes aquelles aplicacions que faciliten i agilitzen les tasques dels docents, i d’altres que posen de manifest problemàtiques importants. Entre aquests aspectes negatius, cal considerar la forta petjada ecològica, la imperfecció dels models que provoquen biaixos en els resultats o el tractament de la propietat intel·lectual.

    Amb les seves aportacions i alguns exemples aclaridors, Navarrete ha finalitzat el discurs advertint que l’existència de la IA no té marxa enrere. Per tant, ha animat els docents a plantejar-se totes les situacions que van des de la prohibició fins al guiatge en la utilització. En aquest cas cal aprofitar el seu potencial per millorar l’eficàcia i poder dedicar més temps a aspectes més importants, aprofitant la rapidesa amb què la IA elabora materials i propostes. Aquesta rendibilitat suposarà nous tipus d’activitats i nous usos per part de l’alumnat.

    Ara bé, ha especificat que cal un plantejament seriós per evitar tots aquests problemes i perills esmentats. Cal tractar el tema tant a l’escola com a l’institut.

    L’acte ha conclòs amb un torn de preguntes durant el qual han sorgit  aportacions interessants.

JOSEP MASCARÓ PASARIUS: VIDA, OBRA I LLEGAT EDUCATIU.

    Aquest dijous, a Ca n'Oleo, el professor emèrit Gabriel Bibiloni i Canyelles ha pronunciat la conferència "Josep Mascaró Pasarius: vida, obra i llegat educatiu". L'acte ha estat presentat pel doctor Miquel Vives Madrigal.

    Miquel Vives ha recordat diversos aspectes de la trajectòria professional del professor Bibiloni, concloent l’enumeració de mèrits amb  la contribució d'ambdós en els cursos d'ECCA per introduir-hi el català a la programació. Ràdio ECCA és una experiència educativa sorgida els anys seixanta del segle XX a l’illa de Gran Canària, que posteriorment s'estengué a altres emissores de Ràdio Popular.

    A continuació, Gabriel Bibiloni ha pres la paraula i ha iniciat la seva intervenció explicant les condicions de l'origen familiar de Josep Mascaró Pasarius, aportant dades que ajuden a valorar encara més tot el que aconseguí al llarg de la seva vida. Provenia d'una família benestant, però les circumstàncies no li foren favorables, i li tocà viure períodes de gran dificultat. El conferenciant ha estructurat la revisió biogràfica de Pasarius vinculant-la als seus llocs de residència: des dels inicis a l'Alaior natal fins al 1935, quan els seus pares es divorciaren i la seva mare, amb els cinc fills, es traslladà al Pont d’Inca, iniciant-se així l’etapa mallorquina.

    Pel que fa a la seva formació, vertader exemple de tenacitat, Bibiloni ha narrat una anècdota significativa: un mestre aconseguí despertar en Mascaró la curiositat i el desig d’investigar. Aquest mestre, cada dijous, duia els alumnes d'excursió per diferents zones de Menorca. Un dia, durant la visita a la taula de Torralba, els explicà una història inventada sobre l’origen del monument, relacionant-lo amb gegants. Josep, escèptic, no ho cregué i decidí que calia estudiar per aclarir la veritat.

    De la immensa obra de Mascaró, Bibiloni ha destacat les múltiples facetes que conreà, va fer d'arqueòleg, de cartògraf, d'historiador, de fotògraf, i de periodista, entre d'altres. Els fruits del seu treball són un llegat extraordinari que inclou publicacions tan conegudes com els mapes i els corpus de toponímia de Menorca i Mallorca, o les col·leccions de cromos del Brisas, així com també ha remarcat les obres inèdites que restaren sense publicar.

    Pel que fa al seu llegat educatiu, Bibiloni ha subratllat la seva insaciable curiositat, la capacitat de treball evidenciada en llargues jornades de treball i la seva tenacitat per assolir els objectius proposats. Aquests objectius anaven estretament lligats al compromís amb la conservació del patrimoni. Davant qualsevol cas de destrucció, reaccionava immediatament. També es mostrava fermament contrari als canvis en els topònims genuïns, que considerava intrusions de "topònims salvatges", n'ha citat alguns exemples. Mascaró fou un gran divulgador i conferenciant, i, en aquest àmbit, Bibiloni ha destacat el llibre "Tres branques d’un mateix pi" com una aportació rellevant al món escolar.

    Finalment, Gabriel Bibiloni ha conclòs el seu parlament considerant Josep Mascaró Pasarius una figura polifacètica que sabé superar les dificultats del seu temps, deixant un llegat perdurable en els àmbits cultural, patrimonial i educatiu.

CONFERÈNCIA I COL·LOQUI "L'HORT ESCOLAR: REPTES I OPORTUNITATS".

      

     Aquest dijous, Laus Fullana i Manu Moreno han exposat la seva proposta de suport i dinamització dels horts escolars als centres educatius. Ha presentat la ponència l'inspector i president del FEAEIB Josep Coll.

     Aquesta iniciativa prové dels projectes que té APAEMA (Associació de la Producció Agrària Ecològica de Mallorca) encaminats a la divulgació de l'agricultura ecològica i a la conscienciació de la necessitat del canvi en el model global dels processos agroalimentaris.

     Seguint els principis bàsics de l'educació ambiental ofereixen a les escoles i instituts dos tipus d'intervencions. Han parlat d'activitats i tallers relacionats amb la temàtica dels horts escolars i de projectes de llarg termini durant els quals s'impliquen en la posada en marxa i seguiment dels horts escolars.

     La xerrada s'ha desenvolupat en un ambient participatiu durant la qual les assistentes i els assistents han intervingut en nombroses ocasions, tant per fer preguntes com per compartir les pròpies experiències. La majoria eren docents, per això la temàtica s'ha centrat principalment en la vessant educativa de l'activitat dels horts.

     A part de donar consells pràctics i mostrar exemples de models d'horts a les escoles han defensat dues idees bàsiques que emmarquen la línia d'acció, han deixat clar que un hort escolar té com a primer objectiu facilitar a l'alumnat l'experimentació i el contacte amb la terra, no s'ha d'entendre amb un objectiu productiu. La segona idea compartida amb els assistents és la necessitat que el projecte d'hort escolar estigui integrat dins el tractament curricular, que sigui un recurs que faciliti la vivència i l'experimentació fugint del model d'activitat aïllada i quasi ornamental. 

    L'acte ha finalitzat amb la intervenció de Josep Coll anunciant les dues properes activitats del FEAEIB: una conferència sobre l'ensenyament de les matemàtiques i una sobre l'obra de Josep Mascaró Pasarius.

CONFERÈNCIA: JOCS CIENTÍFICS PER APRENDRE A PENSAR.

 

       Aquest dijous, l'inspector Ángel Vázquez Alonso ha impartit la conferència de caràcter didàctic "jocs científics per aprendre a pensar". A més de gaudir de la seva proposta des del punt de vista teòric, els assistents han pogut experimentar algunes propostes des del punt de vista manipulatiu.