Maria Antònia Perelló Femenia impartí la conferència “Lirisme i fantasia culta en Costa i Llobera” el dia 21 d’octubre a la sala d’actes de l'edifici de sa Riera.
.jpeg)
En la seva exposició, la conferenciant tractà aspectes diversos de l’obra de Costa i Llobera, com la seva relació amb la poesia clàssica i amb l’hebrea, la visió de la natura com a model de bellesa i reflex de la divinitat. la religiositat, la idea d’art o la visió de la figura de la dona.
Remarcà l’espiritualitat de l’obra de l’autor i en posà exemples ben il·lustratius que agafà de diferents obres com “El pi de Formentor” del qual destacà el valor ascètic (“amunt ànima forta”), d’exemple de vida immaculada, de lluita contra l’adversitat, d’elevació espiritual, de superació constant i d’elevació de l’ànima a Déu.
Enriquí la seva ponència teixint relacions entre l’obra del nostre poeta i altres autors universals com Baudelaire o Goethe, amb la de pensadors com Schopenhauer o Nietzsche, i amb clàssics de la cultura grecollatina, com Dante, Virgili i Horaci
Quant a la visió de la naturalesa present a la seva obra, la conferenciant la lligà amb la idea de cosmos de Humboldt, com un tot interconnectat en el qual tots els elements estan estretament relacionats. A aquesta natura, Costa la impregna de religiositat perquè en ella hi veu la mà del Creador. Maria Antònia Perelló establí una relació entre aquesta visió de Costa i el sentiment religiós a l’obra de Ruskin. Posà exemples de la visió de la naturalesa en altres obres de Costa com “L’Altura” o “La Vall”, on clarament s’endevina, endemés, el paper de la poesia com a refugi davant els problemes quotidians. D’aquesta última, Costa en féu una segona versió; si bé a la primera (que escrigué als 19 anys) oferia una visió romàntica, a la segona (escrita 30 amys després) en féu una versió clàssica, on la natura és el “locus amoenus” que li parla de la divinitat. En relació amb la natura I el paisatge, va afirmar que el de Costa és un paisatge sovint sense figures, però no sempre, també hi ha un paisatge humà, com ara el que trobam a "De l'agre de la terra" o a "Tradicions i fantasies" (que conté "La deixa del geni grec").
La fusió de l'esperit romàntic amb el clàssic era l’ideal d’art per a Miquel Costa i Llobera. Un art que traspua calidesa, serenor, però que alhora ha de ser social i humà, elevador de l’esperit (coindeix en això amb Josep Torras i Bages), en front de l'art oriental, que qualificà d'enterbolidor.
Aquesta admiració pel món clàssic queda palesa també a “La deixa del geni grec” on Nuredduna (personificació del propi autor) abjura de la seva fe primitiva (les divinitats de la qual exigeixen sacrificis humans) per abraçar la de Melesigeni (Homer. Món clàssic greco-romà) i esdevé, alhora, una sibil·la que prediu el futur d’una nova fe:
Doncs, ara ma paraula darrera ja sentiu.
Jo l’he sentida clara la veu de l’Invisible,
jo l’he pogut entendre dins un batec d’amor;
i diu que no li plauen les víctimes d’horror,
que vanament vessada la sang li és avorrible,
que ell per voler carnatge no és tigre ni voltor!
Ja veig, ja veig com l’auba d’aquella edat futura
en què, segons l’enigma, la Verge infantarà.
Quan l’Invisible a l’home parlant se mostrarà,
del cel nova rosada, plourà tendresa pura,
La figura de la dona a l’obra de Costa va tenir també cabuda en la conferència de Maria Antònia Perelló; per a això se serví de “Na Ruixa mantells” on contraposa la dona angoixada, gemegosa, que plora la pèrdua del seu estimat, amb el caràcter a Na Ruixa:
Quan surt, va vestida de seda blavosa,
amb totes les tintes del cel i la mar,
i blanc com la cresta de l’ona escumosa
son vel fa volar.
De l’arc que entre núvols promet la bonança,
la faixa ella imita per fer son cinyell...
Mes ai del qui rema, quan ella li llança
son ample mantell.
