PROPERES ACTIVITATS DEL FEAEIB. 25 DE NOVEMBRE I 1 DE DESEMBRE.

 

ACTE D’HOMENATGE A GABRIEL JANER MANILA, ESCRIPTOR I PEDAGOG.

      El passat dimecres dia 5 de novembre tengué lloc el sopar d'homenatge a Gabriel Janer Manila organitzat pel FEAEIB, l'acte transcorregué amb un ambient agradable durant el qual els assistents gaudiren dels parlaments que es feren.

     Presentà l'acte el doctor i inspector jubilat Miquel Vives Madrigal. Durant el seu discurs lloà tant la vessant creativa i creadora de l'homenejat com la vessant de mestre i pedagog. A les paraules de Vives respongué Gabriel Janer fent al·lusió a les seves memòries, remarcà aspectes molt interessants com per exemple la importància que havia tengut el contacte amb la literatura oral en el despertar de la seva inquietud literària o el fet que la seva generació s'hagués format en un temps de silenci i de contar les coses d'amagat. Ell mateix cedí la paraula a Damià Pons en qualitat d'amic i coneixedor de l'obra, Pons alabà  les memòries de Gabriel Janer, apuntà el fet que a més de tenir un contingut valuós també tenien intenció literària i que per tant la seva lectura es convertia en un plaer.

     Finalitzant la vetlada es feu entrega a Janer Manila d'un record obra de l'escultora Georgina Gamundí.

     A continuació està reproduït el text íntegre de la presentació feta per Miquel Vives.

NOTES PER A LA PRESENTACIÓ DE L’ACTE D’HOMENATGE A GABRIEL JANER MANILA, ESCRIPTOR I PEDAGOG

Sr. Gabriel Janer Manila, Sr. President del Fòrum, benvolgudes i benvolguts amics i companys del Magisteri.

L’any 1972, vaig anar a la Delegació d’Educació dels Geranis per fer unes gestions relacionades amb la plaça de mestre que m’havien assignat.

En sortir, un company em va dir assenyalant un grup de persones que conversaven: “aquell és en Gabriel Janer Manila”. Jo, encuriosit, el vaig observar detingudament. El motiu era que jo en aquells anys freqüentava molt la Biblioteca de Colonya en la qual hi havia la col·lecció de Les Illes d’Or de la editorial Moll. I jo havia llegit L’abisme, el primer premi literari d’en Gabriel i m’havia agradat molt. Després també havia llegit El silenci i El cementeri de les roses (que ja no eren de les Illes d’Or).

Dic això, perquè la coneixença de l’habilitat creadora del nostre homenejat és prèvia a la de la persona. En aquells moments ell era mestre d’escola en alguna escola petita, rural, no sé si de Llubí, Sóller o Son Ferriol.

Passats uns anys, havent jo acabat la llicenciatura el vaig conèixer a l’edifici de Son Malferit i li vaig demanar si volia dirigir-me la tesi de grau, “la tesina” i en va cità per anar a casa seva de la Indioteria. Allà va revisar en detall, l’Ortografia Programada de Llengua Catalana que havia elaborat pel sistema d’ensenyament programat de tipus skinnerià. A continuació, li vaig explicar l’estudi experimental que pretenia dur a terme en centres escolars. Em va valorar positivament la part de Normativa Catalana però que en respecte a l’estudi i anàlisi experimental, no dominava la pedagogia experimental i per aquesta raó no podia dirigir-me la tesina. Em va saber greu però ho vaig entendre i vaig haver de cercar un altre director.

Temps després amb ell i Bartomeu Rotger, formaríem el Col·lectiu Pedra Foguera del que sortirien les publicacions “L’Estatut per a tothom” i les Plaguetes per a l’ensenyament de la llengua catalana als cursos de l’EGB. N’estic orgullós i agraït d’aquesta col·laboració.

Com a escriptor és un artista de la paraula, i com a tal un conrador d’històries amb mots que contenen lirisme, bellesa i misteri. No en va, a la primera pàgina del primer tom de les seves memòries, la titulada “Ha nevat sobre Yesterday”, comença amb una cita de J. P. Sartre, en la que ve a dir que “un home és sempre un conrador de  paraules perquè viu enredoltat d’històries pròpies, d’històries d’altres, i tot ho veu a través d’aquestes cercant viures com si les recontés.

Com tots sabem, l’activitat creadora de Janer abraça gairebé tots els gèneres literaris: la narració novel·lista, l’acció teatral, l’assaig pedagògic i els llibres didàctics. L’amic M. Sbert ha qualificat la seva obra com una “figura prismàtica que té moltes cares”. Naturalment, és un treballador incansable de la paraula, un home de gran laboriositat lúcida. I en tota l’obra janeriana és percep que està empeltat d’un grandíssim amor per a la llengua nostrada, la catalana.

Si parlem de l’aspecte narratiu, hem d’assenyalar que hi ha una part molt important qualificada com a literatura infantil i juvenil malgrat que aquesta sigui ben apte per a totes les edats. Avui, des de fa ja molts anys existeix el Premi de literatura infantil i juvenil de la Fundació Guillem Cifre de Colonya, perquè Janer influencià Martí March per a que convencés Colonya per convocar aquest premi, avui ben valorat.

A tota la prosa del nostre homenatjat, el catedràtic de literatura Damià Pons li ha atribuït un caire lúdic –lirisme festiu- . I en totes les narracions gairebé sempre hi sura un rerefons temàtic, com per exemple, la immigració en “El rei Gaspar”; El misteri de la vida i l’infantament en “Com si els dits m’haguessin tornat cuques de llum”; la problemàtica familiar i el rols dels pares en “Tot quan veus és el mar”; o el medi ambient en “Els rius de la Lluna”.

I els personatges janerians, molts procedents de la rondallística, apareixen com a observadors, escoltadors i oients que assumeixen símbols i actituds vitals. I per estar sempre enamorat de la paraula escrita i oral, és també artista aficionat a la conversa, la poesia, la pintura, l’escultura i la música.

És prou perceptible que la subjectiva obra literària és en veritat un intent de transformar la realitat que el neguiteja o no li agrada. I per aquesta raó, en el volum segon de les memòries (Amor, no estàs fatigat), queda ressaltada l’admiració envers el Maig del 68 i el Moviment de la Nova Cançó en un temps que cantar en català s’oposava a l’extremada lluita contra la llengua. Eren temps d’impaciència i temps d’estar callat. Emperò, Gabriel era dels que ho volien tot: “canviar el món, capgirar l’ordre, construir un temps nou”.

Eren temps de recerca de llibertat amb els grisos perseguint els estudiants que es manifestaven, temps on en les classes universitàries hi havia policies d’amagat per saber que es deia i s’explicava a les aules, temps on en sortir d’una conferència, fotògrafs et feien fotos que després passaven a la Policia Armada.

I en aquests temps, Janer, com l’aucell de la cançó de Leonard Cohen que havia fet opció de triar el seu camí per ser lliure (Like a bird), també Gabriel optava per la llibertat. És per aquest motiu que l’encapçalament del volum II és una estrofa de la cançó esmentada.

Com a professional de l’educació voldria passar revista a la seva piràmide pedagògica:

• Mestre d’ensenyament primari

• Llicenciat en Filosofia i Lletres (secció de pedagogia)

• Doctor en Pedagogia obtinguda amb la tesi “Problemàtica educativa dels infants salvatges: el cas de Marcos”

• Orientador escolar i vocacional (SOEV)

• Catedràtic de llengua i literatura catalana de Batxillerat

• Catedràtic d’Antropologia de l’Educació (UIB)

I naturalment, té un grapat d’estudis pedagògics entre els quals vull destacar:

• Petita memòria d’un mestre del meu temps

• Cultura popular i ecologia del llenguatge

• Pedagogia de la imaginació poètica

Com a docent, no li agradava la pedagogia del règim dictatorial del Movimiento Nacional, ni tan sols en el temps inicials de la L.G.E. del 1970 basada en l’educació personalitzada pregonada per Víctor García Hoz. No obstant això, reconeix que en aquest moment s’inicià un canvi positiu en nostre sistema educatiu.

Era partidari de la pedagogia de Rosa Sensat, impulsada especialment per Marta Mata, a la qual coneixia personalment. I també li agradaven les Escoles d’Estiu d’aquells anys. També era partidari de recuperar la tradició pedagògica vinculada a la renovació didàctica de la II República. Igualment, valorava molt la pedagogia de la Institució Lliure d’Ensenyament impulsada per Giner de los Ríos i Bartolomé Cossio implantada a Pollença per Guillem Cifre de Colonya a la Institució d’Ensenyança de Pollença “l’Institut”.

En suma, Janer Manila, com a pedagog, sens dubte, està enquadrat dins una línia d’educació renovadora basada en l’acció lúdica on sobresurt el conreu de la creativitat humana, l’ús de la imaginació amb una tendència de caire festiu, destinada a configurar tant la identitat personal de l’alumne com la de grup, amb pràctiques significatives que condueixen no sols a coneixements sinó sobretot a actituds i valors amb símbols pertinents.

Si m’ho permeteu, em va agradar sentir contar una anècdota referida a una alumna de batxillerat: Estant en el quiròfan d’un hospital per una operació, una metgessa li digué que havia estat alumna seva. Gabriel li preguntà, I vares aprendre qualque cosa? I l’alumna respongué, Sí, vaig aprendre a recitar “El pi de Formentor”.

Per acabar, volia dir que les Memòries reconten una vida on sura el món que ha viscut des de la percepció personal del literat. Són memòries valentes i sinceres que retraten radicalment la societat mallorquina amb els seus encerts i els seus defectes com el provincianisme, la mediocritat però també l’excel·lència amb referències diverses de tot tipus com poden ser records de persones que ja no hi són, tant si li han agradat com si no, però fent-ho sense retrets ni desitjos de venjança. Per jo, són unes memorables histories que val la pena llegir perquè es pot fer com si fossen contes, rondalles o novel·les.

Res més, gràcies Gabriel per aquesta ingent obra mastodòntica. I en el meu cas, per l’amistat vertadera que sempre he percebut. Gràcies a tots i totes.

Miquel Vives Madrigal

BONIFACI MOLADA PRESENTÀ EL LLIBRE "PARATGES EREMÍTICS".

 El passat dimarts dia 28 d'octubre, el mestre jubilat Bonifaci Molada parlà del seu llibre "Paratges eremítics".

    L'acte fou presentat per l'inspector Ángel Vázquez Alonso, la seva relació personal amb l'autor permeté a Vázquez fer un parlament sentit sobre Molada. Alabà especialment la seva bonhomia al mateix temps que les virtuts de persona treballadora i meticulosa, tot això sumat al seu profund coneixement del fet eremític asseguren la qualitat del contingut del llibre. 

L'autor acompanyà el seu parlament amb una presentació d'imatges formidables i així anà referenciant els seus comentaris. Per gentilesa de Bonifaci Molada reproduïm íntegrament el contingut de la seva intervenció. 

PARATGES EREMÍTICS

21 rutes per les ermites de Mallorca.

Mallorca és una illa de contrastos. Més enllà del turisme i de les imatges de sol i platja, guarda a dins un paisatge de silenci, fe i contemplació. Allí, entre muntanyes, valls i camins oblidats, varen sorgir fa segles eremites que varen cercar – i encara cerquen - en la solitud un diàleg profund amb el diví i amb la naturalesa.

Però abans d’endinsar-nos en la presentació del llibre vos he de dir que sent una veritable atracció per la vida contemplativa i una  profunda admiració pels ermitans de Mallorca. 

Els vaig conèixer a l'ermita de Betlem (Artà) el 1980. Aquella primera estada, al bell mig de l'estiu, em deixà un bon record. Allà vaig descobrir homes que es dediquen a la recerca total de Déu en la solitud més absoluta. Com fa segles.

Quan deixam els darrers revolts del camí que ens du fins a l'ermita, i de sobte apareix aquesta, solitària, allà enfora, en un paratge d'extenses solituds i entre camps de conreu, ens adonam que aquests homes viuen del tot allunyats del món renouer. La mateixa ermita, feta de pedra nua, senzilla i humil, ens evoca l'ideal eremític de la simplicitat.

Aquí el silenci s'estima. A través d'ell, l'ermità aprèn a discernir Déu, malgrat la seva existència amagada; descobreix la bellesa del món, la grandesa de les petites coses i el misteri més íntim de si mateix i de la seva existència. Viure sol i silenciós, tal és la vocació de l'ermità.

La vida de l'ermità transcorre entre l'oració, el treball casolà i l'agrícola i la conservació de les dependències de la casa. Dedica molt de temps a l'oració. Que, a més a més, comença de bon matí. Aquesta és, sense cap dubte, el que essencialment aporta significació a la seva vida. Al llarg del dia, la campana li recorda que només Déu està en primer lloc, que a Ell pertany, encara que hi hagi a la vida altres ocupacions.

D'aquells dies, encara em balla pel cap, la figura ben plantosa de l'ermità Isidre quan recollia la mel de les malmeses caseres; o bé la tornada de l'ermità Benet amb el capell al cap per protegir-se del sol del migdia després de fer feina a l'hort... Sempre amb un somriure als llavis. No puc oblidar tampoc els dies que dedicàrem a emblanquinar algunes de les altes parets de l'església.

Dins l'horari ermità hi ha dos moments entranyables: a punta d'alba i capaltard. Els ermitans s'aixequen en trencar l'alba i, quan encara tot calla, es congreguen en el cor de l'església. Aquí reciten els salms i les lectures de la sagrada escriptura o dels Pares de l'Església; llurs veus greus i pausades s'escampen com un rum-rum per tota la rodalia, fent corprendre l'ànima d'emoció. Després, submergides en la penombra de la meditació, les veus emmudeixen.

Al capvespre, quan el sol declina, els ermitans estan de nou al cor i reciten Vespres; i entrada ja la nit, abans de retirar-se a descansar, tornen per darrera vegada al cor per resar Completes. Tota la pregària, plena de senzillesa i de confiança, invoca la pau que ells desitgen per al món. Tot seguit,  l'ermità es retira a descansar amb l'esperança d'un demà més venturós. Només les ovelles dels voltants trenquen el silenci i la serenor de la nit…

Avui, com abans, rememoro amb immens plaer aquelles hores…

ERMITA DE BETLEM. 1805-2005. 200 anys d’història.  Fragments del pròleg. 

El llibre “Paratges eremítics” ofereix un recorregut detallat per  21 ermites emblemàtiques de Mallorca. Neix del desig de mostrar la riquesa cultural i espiritual que atresoren aquests indrets. Aquestes ermites, llocs plens d’història i tradició,  connecten amb la vida contemplativa i l’anacoresi que es remunten al segle XIII amb figures com Ramon Llull, que va practicar la vida contemplativa a la muntanya de Randa i Miramar. El llibre convida a descobrir i valorar també la natura que envolta aquestes ermites, mostrant com aquesta natura aporta saviesa i bellesa a la vida contemporània.

No és només una guia de rutes documentades, sinó una invitació a mirar l'illa des del seu cor més profund. Una mirada humana i cultural cap als llocs on la història, la fe i el paisatge es fonen.  

El llibre cerca proporcionar, d'una banda, al lector una forma diferent de recórrer, amb pas lent, les rutes; per un altre, recuperar el valor simbòlic i espiritual de les ermites com a espais d'identitat, memòria i recolliment. 

Cada ruta és una aula oberta d’Història, Etnologia i Geografia. Està concebuda com una invitació al viatge interior, tant com al recorregut físic. El llibre, per tant, serveix tant a l'estudiós que vol aprofundir en l’estudi del fenomen eremític a Mallorca, com el senderista que vol experimentar el silenci o la solitud d’aquests paratges. 

El llibre acompanyarà als lectors amb fotografies, textos explicatius i referències documentals que reforcen el coneixement històric i cultural de les ermites. Així mateix es posa èmfasi en la relació dialògica entre l’ermita i el seu entorn natural, una clau per comprendre la qualitat emblemàtica dels paratges estudiats.

Cadascuna de les vint-i-una rutes va ser recorreguda a peu, amb l'objectiu de viure  i contemplar el territori amb els sentits: l’ombra de les alzines, les oliveres de formes capritxoses,  l'olor de la garriga i dels pins, la visió dels sementers, el so del vent, la textura dels edificis i dels camins antics... Aquesta vivència va permetre captar l'atmosfera singular de cada ermita. En cada pas, vaig descobrir que l'ermita no sols és un edifici antic, sinó una manera de relacionar-se amb el món. Són espais on la memòria, el paisatge i l’espiritualitat s’entrellacen. La seva solitud és una crida al silenci i la seva altura una metàfora de l'ascens interior. A cada pàgina he intentat transmetre aqueixa experiència. 

Les 21 rutes presentades es despleguen per Mallorca mostrant una diversitat de paisatges i contextos, des de muntanyes fins a zones més properes al litoral. Les ermites descrites abasten tota la geografia mallorquina: des dels santuaris de la Serra de Tramuntana fins als espais rurals del Pla o el Llevant.  Estan emplaçades en llocs excepcionals. Des d’algunes d’elles s’assoleixen unes vistes extraordinàries.  Entre elles, destaquen l’ermita de la Santíssima Trinitat (Valldemossa), la de la Mare de Déu del Refugi (Alaró), Santuari de la Mare de Déu del Puig (Pollença), Santuari de Sant Salvador (Felanitx), la de Betlem (Artà), Sant Honorat (Randa), Santuari de Nostra Senyora de Cura (Randa), Santa Magdalena (Inca),  Santuari de la Mare de Déu de Bonany… Cadascuna ofereix una finestra distinta cap a la relació entre l'home i el seu entorn, entre la solitud i la comunitat.

Moltes vegades aquests indrets susciten al viatger preguntes sobre un mateix i fins i tot sobre la mateixa existència humana. Què tenen aquests indrets que aconsegueixen arribar al més profund de la persona?  Sense cap dubte, la resposta és que són llocs geogràfics singulars que atreuen l’atenció per la seva bellesa natural o bé per la seva situació espectacular o singular.

Arquitectura i entorn

El 'paratge eremític', no és només un edifici religiós. És un node geocultural: un punt on l'elecció espiritual d'un individu va modelar l'entorn.  Les ermites i els santuaris són un exemple  de com l’arquitectura pot integrar-se de manera harmoniosa en el paisatge, respectant i realçant els valors estètics i ecològics de l’entorn.  Els seus edificis encaixen a la perfecció dins l'entorn natural. Són construccions fetes de pedra nua, de marès o emblanquinades.  Aquests materials extrets de l’entorn facilita la seva mimetització amb el paisatge.  La seva ubicació i disseny reflecteixen una simbiosi respectuosa entre l’acció humana i la natura. La majoria de les ermites estan situades en entorns naturals singulars, la qual cosa potencia la seva bellesa amb el medi. Totes aquestes construccions donen a entendre  la vida assossegada dels ermitans. 

Patrimoni i identitat cultural

Cada ruta és una proposta educativa i cultural, ideal per a excursions universitàries o sortides de camp orientades a l’estudi del patrimoni cultural i natural. 

El llibre destaca la urgència de preservar aquests llocs com a patrimoni immaterial (la tradició de la solitud i la peregrinació) i material (l'arquitectura i la xarxa de camins de pedra en sec). Aquest treball s’adreça a fomentar el respecte per aquests espais eremítics, que pens que són rellevants tant per a la recerca com per a la sensibilització ambiental i cultural. Les ermites, com els santuaris, constitueixen un fragment fonamental del patrimoni cultural i arquitectònic i mereixen ser conservades i estimades. Són testimonis de la nostra rica història eremítica a Mallorca. No obstant això, quan les visitam, hom tot d’una s'adona que algunes presenten un estat de degradació lamentable. Per exemple, de les dues ermites de Sant Nofre, situades respectivament als pobles de Sant Joan i Puigpunyent, només resten en peu unes poques parets. La major part ja estan esbaldregades.  S’han deixat caure.  També les anomenades Ses Ermites Velles, a Valldemossa, dels segles XIV i XV,  resten avui abandonades.  Anys enrere, moltes de les seves pedres, que formaven part dels murs de tancament d’aquests espais, serviren per a construir  barraques de carboner i sitges.  No obstant això, l’any 1996, l’ermita de Sant Joan Baptista, a uns cinc-cents metres de l’ermita de la Santíssima Trinitat de Valldemossa, durant les feines d’aprofitament del bosc, les restes que encara existien, foren en bona part destruïdes. No fa gaire anys a algunes d’elles, fins i tot, els robaren les pedres cantoneres. Altres han estat ocupades pels caçadors per a altres tasques. Dissortadament, no tenen cap protecció.

Paisatge i espiritualitat

A més a més, el llibre destaca com les ermites reflecteixen una tradició espiritual vinculada a la natura i la contemplació, essencial per a la comprensió de certs valors humanístics i ecològics. Avui vivim immersos en el soroll, la pressa i la distracció. Caminar fins a una ermita, detenir-se a escoltar el silenci, mirar l'horitzó sense un mòbil a la mà… pot ser una experiència transformadora.  Per això, aquest llibre proposa, com ja hem dit abans,  un viatge interior tant com exterior: caminar cap a l'alt, però també cap a dins.

El llibre transporta al lector a paratges plens de màgia, misteri i divinitat.  En aquests llocs la natura parla. Hi ha vida al bosc i a la garriga, flors i animals, converses entre els arbres, murmuris en el vent,  pedres i roques, cel, niguls i estels.  Les seves pàgines volen contribuir a estimar i valorar la natura i despertar les ganes d’apropar-nos a ella d’una altra manera. 

La naturalesa és una autèntica font inesgotable de saviesa i bellesa. Ben segur que hi ha poques sensacions que superin la contemplació d’un paisatge, sentir l’olor del bosc i de la terra humida, escoltar el cant dels ocells o gaudir del silenci i de la quietud. Hi ha una cosa sublim i misteriosa en el cant dels ocells que el fan extremadament terapèutic per a l'ésser humà. El cant dels ocells indica l'inici del dia. És el despertador  natural de la natura. 

Els sons de la natura promouen de manera ràpida la concentració i la relaxació. Per això cal anar i estar a la natura sense aparells tecnològics que ens distreguin. Tal com ja hem dit, la natura té els seus propis sons. Per poder fruir, cal aprendre a caminar o córrer en silenci i amb els sentits ben oberts. Al llarg de la ruta hom pot aturar-se  allà on vulgui i embadalir-se davant un arbre, davant del pas d’una fila de formigues,  l’ascensió d’un voltor en espiral per guanyar altura o davant el so de l’aigua que corre dins el llit del torrent… 

Dins la natura tot està connectat i cada ser viu és únic i té una finalitat. En ella l’home no és un simple espectador  sinó un ésser més que procedeix de la Terra. El planeta en el qual vivim, com diu Thich Nhat Hanh, ens ha proporcionat  tots els elements que componen el nostre cos. Nosaltres som una manifestació viva i encisadora d'aquest bell i generós planeta. Algunes cultures parlen de la Terra com a la “Mare Terra” i consideren a l’home d’avui, que viu tan enfora de la Natura, com a “orfes de Mare” i d’aquí la urgència de cercar moments de contacte amb Ella per a viure una vida sana en cos i ment. També la connexió amb la natura com a teràpia, coneguda com a ecoteràpia, proporciona múltiples beneficis per a la salut mental i física. Caminar  en entorns naturals  redueix l'estrès, millora l'estat d'ànim i afavoreix el benestar general. L’exposició a espais verds minva els nivells de cortisol (hormona de l’estrès) i promou la relaxació.

El contacte amb la natura  també afavoreix la introspecció, redueix la depressió i millora  la condició física i estimula el sistema immunitari. No és estrany  que sorgesquin pràctiques  com caminades terapèutiques, “banys de bosc”, meditació o exercicis de respiració en espais verds…

Espiritualitat

Al llarg dels segles, els ermitans  han cercat en la solitud i el silenci de les muntanyes un espai de contemplació i meditació. En el bosc i garrigues tenien per companya  els animalons i les plantes i fruïen de l’aire fresc, dels raigs del sol…  El bosc també era el lloc del viatge interior, del repòs i de la quietud.

Aquestes  rutes ens conviden a viatjar a l’interior de nosaltres mateixos.  Per què necessitam viatjar a l’interior de nosaltres mateixos?  Perquè, avui, més que mai cal la  quietud, l’harmonia i la pau interior que ajuden a la recerca de la integració física, mental i espiritual. En aquest context cobren ple sentit el silenci i la meditació que permeten reconnectar amb el propi cos i amb el món natural.  El cos és el lloc d’encontre de totes les dimensions de la nostra persona: cos, ment, cor, esperit.  Sant Agustí  ja ho remarcava quan aconsellava: “no vagis fora, torna a tu mateix, en l'home interior habita la Veritat”. 

Les pràctiques meditatives que surten en el llibre són per a principiants. Proposam un recorregut que va des de la consciència corporal i la respiració, fins a la percepció de la natura, la gran mestra de la contemplació. 

Durant les rutes deixem que l’arbre, la flor o els raigs del sol actuïn sobre nosaltres. En la contemplació no necessitam aconseguir res. Sols ens mantenim en contacte amb la natura. Podem mirar el cel, sentir el murmuri del vent o sentir-lo en la nostra cara, observar el moviment de les fulles bressolades pel vent, admirar la bellesa d'una flor...  Aquí no hem de voler jutjar res o canviar res. Quan la nostra ment està en calma i els nostres sentits  s’obren, podem veure el miracle de la vida que ens envolta. 

Seria bo que poguessis asseure-te a meditar una estoneta, tranquil/a i en silenci.  Hi ha exercicis meditatius  que es repeteixen. La repetició crea hàbits i els hàbits, estats. Perquè tenguin efecte es requereix  un compromís personal.  L’actitud contemplativa vos conduirà a una increïble calma. Aquests exercicis són essencialment existencials, de tal manera que cada persona pot fer-los compatibles i els pot adaptar a les seves pròpies creences i opcions religioses.  

Les ermites són llocs d’encontre amb els altres i amb un mateix. 

Els santuaris i ermites són llocs de culte i oració. Són centres de devoció popular i de peregrinació, llocs de reunió i de trobada. Són llocs que tenen encara una especial significació per a un bon nombre de persones. A Mallorca, molts de pobles celebren els tradicionals pancaritats després de Pasqua. Són celebracions lúdiques i comunitàries on es consumeixen les darreres panades, crespells, rubiols, es fan ballades populars i activitats socials. 

L’existència de les ermites i els santuaris són espais que faciliten el contacte amb altres persones, afavorint així vincles d’unió entre els seus habitants.  Vull agrair a tots els que obren les portes de les ermites i santuaris i tenen cura del seu manteniment. La seva acollida gratuïta possibilita l’encontre amb els altres i l’encontre amb un mateix. 

CONCLUSIÓ

Presentar aquest llibre davant vostès és compartir una convicció: que redescobrir els paratges eremítics és redescobrir-nos a nosaltres mateixos. Cada ermita és una lliçó de senzillesa, de paciència, de respecte pel paisatge. Tant de bo aquest treball serveixi per a encuriosir, la cura i la sensibilitat cap a aquests racons de Mallorca. Són petits, humils, però en ells es guarda una saviesa que encara ens pot ensenyar a mirar, a escoltar i a romandre presents.

Perquè al final, el que el silenci d'una ermita ens diu, és que només quan aprenem a detenir-nos, comencem realment a comprendre.

Aquesta obra convida  a recórrer els itineraris,  a visitar-los, a badar[1]  davant  la bella arquitectura  i a gaudir de la riquesa natural  que les envolta. També vol retre un homenatge no sols als ermitans sinó també als donats i les donades que durant generacions han viscut i mantingut les ermites i els santuaris de Mallorca. 

Aquestes construccions i la natura ens esperen per alleugerir la nostra rutina. Caminar  per la natura  és un gran portal per entrar-hi en contacte amb nosaltres mateixos, amb la resta dels éssers humans, amb els cosmos i amb el misteri diví. Ara només cal passejar per aquests indrets i com diu Joan Alcover en el seu poema L’ermità qui capta (1909)  [recórrer pam a pam tota la terra que des del cim dominaràs; […] aturar-te al comellar, al bosc, guaitar la mina, saludar els nius humans; […] i així, escorcollant cosa per cosa, a la contemplació ton ull prepara. 

D’aquesta manera serà més fàcil apropar-se al coneixement i al record d’aquests indrets i vibrar d’emoció. I, per acabar, només vull expressar el desig que la bellesa d’aquests Paratges eremítics, cantada pels poetes, et mostri també  l’essència d’una vida més alta.  

________________

[1] Si consultam la definició d’aquesta paraula al diccionari de la llengua, trobarem que la defineix com “Abstreure’s, encantar-se mirant alguna cosa”.

LIRISME I FANTASIA CULTA EN COSTA I LLOBERA.

   Maria Antònia Perelló Femenia impartí la conferència “Lirisme i fantasia culta en Costa i Llobera” el dia 21 d’octubre a la sala d’actes de l'edifici de sa Riera.

En la seva exposició, la conferenciant tractà aspectes diversos de l’obra de Costa i Llobera, com  la seva relació amb la poesia clàssica i amb l’hebrea, la visió de la natura com a model de bellesa i reflex de la divinitat. la religiositat, la idea d’art o la visió de la figura de la dona.

Remarcà l’espiritualitat de l’obra de l’autor i en posà exemples ben il·lustratius que agafà de diferents obres com “El pi de Formentor” del qual destacà el valor ascètic (“amunt ànima forta”), d’exemple de vida immaculada, de lluita contra l’adversitat, d’elevació espiritual, de superació constant i d’elevació de l’ànima a Déu.

Enriquí la seva ponència teixint relacions entre l’obra del nostre poeta i altres autors universals com Baudelaire o Goethe, amb la de pensadors com Schopenhauer o Nietzsche, i amb clàssics de la cultura grecollatina, com Dante, Virgili i Horaci

Quant a la visió de la naturalesa present a la seva obra, la conferenciant la lligà amb la idea de cosmos de Humboldt, com un tot interconnectat en el qual tots els elements estan estretament relacionats. A aquesta natura, Costa la impregna de religiositat perquè en ella hi veu la mà del Creador.  Maria Antònia Perelló establí una relació entre aquesta visió de Costa i el sentiment religiós a l’obra de Ruskin. Posà exemples de la visió de la naturalesa en altres obres de Costa com “L’Altura” o “La Vall”, on clarament s’endevina, endemés, el paper de la poesia com a refugi davant els problemes quotidians. D’aquesta última, Costa en féu una segona versió; si bé a la primera (que escrigué als 19 anys) oferia una visió romàntica, a la segona (escrita 30 amys després) en féu una versió clàssica, on la natura és el “locus amoenus” que li parla de la divinitat. En relació amb la natura I el paisatge, va afirmar que el de Costa és un paisatge sovint sense figures, però no sempre, també hi ha un paisatge humà, com ara el que trobam a  "De l'agre de la terra" o a "Tradicions i fantasies" (que conté "La deixa del geni grec").

La fusió de l'esperit romàntic amb el clàssic era l’ideal d’art per a Miquel Costa i Llobera. Un art que traspua calidesa, serenor, però que alhora ha de ser social i humà, elevador de l’esperit (coindeix en això amb Josep Torras i Bages), en front de l'art oriental, que qualificà d'enterbolidor.

Aquesta admiració pel món clàssic queda palesa també a “La deixa del geni grec” on Nuredduna (personificació del propi autor) abjura de la seva fe primitiva (les divinitats de la qual exigeixen sacrificis humans) per abraçar la de Melesigeni (Homer. Món clàssic greco-romà) i esdevé, alhora, una sibil·la que prediu el futur d’una nova fe:  

Doncs, ara ma paraula darrera ja sentiu.

Jo l’he sentida clara la veu de l’Invisible,

jo l’he pogut entendre dins un batec d’amor;

i diu que no li plauen les víctimes d’horror,

que vanament vessada la sang li és avorrible,

que ell per voler carnatge no és tigre ni voltor!

Ja veig, ja veig com l’auba d’aquella edat futura

en què, segons l’enigma, la Verge infantarà.

Quan l’Invisible a l’home parlant se mostrarà,

del cel nova rosada, plourà tendresa pura,

La figura de la dona a l’obra de Costa va tenir també cabuda en la conferència de Maria Antònia Perelló; per a això se serví de “Na Ruixa mantells” on contraposa la dona angoixada, gemegosa, que plora la pèrdua del seu estimat, amb el caràcter a Na Ruixa:

Quan surt, va vestida de seda blavosa,

amb totes les tintes del cel i la mar,

i blanc com la cresta de l’ona escumosa

 son vel fa volar.

De l’arc que entre núvols promet la bonança,

la faixa ella imita per fer son cinyell...

Mes ai del qui rema, quan ella li llança

 son ample mantell.

Per acabar l’acte, la conferenciant presentà el senyor Miquel Montserrat, rapsode, que captivà els assistents amb la seva recitació de “El pi de Formentor”.

HOMENATGE A GABRIEL JANER MANILA.

RESERVA.

 

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE BONIFACI MOLADA: PARATGES EREMÍTICS .

 

PROPERA ACTIVITAT DEL FEAEIB. 21 d'octubre de 2025.