El passat dimecres dia 5 de novembre tengué lloc el sopar d'homenatge a Gabriel Janer Manila organitzat pel FEAEIB, l'acte transcorregué amb un ambient agradable durant el qual els assistents gaudiren dels parlaments que es feren.
.jpeg)
Presentà l'acte el doctor i inspector jubilat Miquel Vives Madrigal. Durant el seu discurs lloà tant la vessant creativa i creadora de l'homenejat com la vessant de mestre i pedagog. A les paraules de Vives respongué Gabriel Janer fent al·lusió a les seves memòries, remarcà aspectes molt interessants com per exemple la importància que havia tengut el contacte amb la literatura oral en el despertar de la seva inquietud literària o el fet que la seva generació s'hagués format en un temps de silenci i de contar les coses d'amagat. Ell mateix cedí la paraula a Damià Pons en qualitat d'amic i coneixedor de l'obra, Pons alabà les memòries de Gabriel Janer, apuntà el fet que a més de tenir un contingut valuós també tenien intenció literària i que per tant la seva lectura es convertia en un plaer.
Finalitzant la vetlada es feu entrega a Janer Manila d'un record obra de l'escultora Georgina Gamundí.
A continuació està reproduït el text íntegre de la presentació feta per Miquel Vives.
NOTES PER A LA PRESENTACIÓ DE L’ACTE D’HOMENATGE A GABRIEL JANER MANILA, ESCRIPTOR I PEDAGOG
Sr. Gabriel Janer Manila, Sr. President del Fòrum, benvolgudes i benvolguts amics i companys del Magisteri.
L’any 1972, vaig anar a la Delegació d’Educació dels Geranis per fer unes gestions relacionades amb la plaça de mestre que m’havien assignat.
En sortir, un company em va dir assenyalant un grup de persones que conversaven: “aquell és en Gabriel Janer Manila”. Jo, encuriosit, el vaig observar detingudament. El motiu era que jo en aquells anys freqüentava molt la Biblioteca de Colonya en la qual hi havia la col·lecció de Les Illes d’Or de la editorial Moll. I jo havia llegit L’abisme, el primer premi literari d’en Gabriel i m’havia agradat molt. Després també havia llegit El silenci i El cementeri de les roses (que ja no eren de les Illes d’Or).
Dic això, perquè la coneixença de l’habilitat creadora del nostre homenejat és prèvia a la de la persona. En aquells moments ell era mestre d’escola en alguna escola petita, rural, no sé si de Llubí, Sóller o Son Ferriol.
Passats uns anys, havent jo acabat la llicenciatura el vaig conèixer a l’edifici de Son Malferit i li vaig demanar si volia dirigir-me la tesi de grau, “la tesina” i en va cità per anar a casa seva de la Indioteria. Allà va revisar en detall, l’Ortografia Programada de Llengua Catalana que havia elaborat pel sistema d’ensenyament programat de tipus skinnerià. A continuació, li vaig explicar l’estudi experimental que pretenia dur a terme en centres escolars. Em va valorar positivament la part de Normativa Catalana però que en respecte a l’estudi i anàlisi experimental, no dominava la pedagogia experimental i per aquesta raó no podia dirigir-me la tesina. Em va saber greu però ho vaig entendre i vaig haver de cercar un altre director.
Temps després amb ell i Bartomeu Rotger, formaríem el Col·lectiu Pedra Foguera del que sortirien les publicacions “L’Estatut per a tothom” i les Plaguetes per a l’ensenyament de la llengua catalana als cursos de l’EGB. N’estic orgullós i agraït d’aquesta col·laboració.
Com a escriptor és un artista de la paraula, i com a tal un conrador d’històries amb mots que contenen lirisme, bellesa i misteri. No en va, a la primera pàgina del primer tom de les seves memòries, la titulada “Ha nevat sobre Yesterday”, comença amb una cita de J. P. Sartre, en la que ve a dir que “un home és sempre un conrador de paraules perquè viu enredoltat d’històries pròpies, d’històries d’altres, i tot ho veu a través d’aquestes cercant viures com si les recontés.
Com tots sabem, l’activitat creadora de Janer abraça gairebé tots els gèneres literaris: la narració novel·lista, l’acció teatral, l’assaig pedagògic i els llibres didàctics. L’amic M. Sbert ha qualificat la seva obra com una “figura prismàtica que té moltes cares”. Naturalment, és un treballador incansable de la paraula, un home de gran laboriositat lúcida. I en tota l’obra janeriana és percep que està empeltat d’un grandíssim amor per a la llengua nostrada, la catalana.
Si parlem de l’aspecte narratiu, hem d’assenyalar que hi ha una part molt important qualificada com a literatura infantil i juvenil malgrat que aquesta sigui ben apte per a totes les edats. Avui, des de fa ja molts anys existeix el Premi de literatura infantil i juvenil de la Fundació Guillem Cifre de Colonya, perquè Janer influencià Martí March per a que convencés Colonya per convocar aquest premi, avui ben valorat.
A tota la prosa del nostre homenatjat, el catedràtic de literatura Damià Pons li ha atribuït un caire lúdic –lirisme festiu- . I en totes les narracions gairebé sempre hi sura un rerefons temàtic, com per exemple, la immigració en “El rei Gaspar”; El misteri de la vida i l’infantament en “Com si els dits m’haguessin tornat cuques de llum”; la problemàtica familiar i el rols dels pares en “Tot quan veus és el mar”; o el medi ambient en “Els rius de la Lluna”.
I els personatges janerians, molts procedents de la rondallística, apareixen com a observadors, escoltadors i oients que assumeixen símbols i actituds vitals. I per estar sempre enamorat de la paraula escrita i oral, és també artista aficionat a la conversa, la poesia, la pintura, l’escultura i la música.
És prou perceptible que la subjectiva obra literària és en veritat un intent de transformar la realitat que el neguiteja o no li agrada. I per aquesta raó, en el volum segon de les memòries (Amor, no estàs fatigat), queda ressaltada l’admiració envers el Maig del 68 i el Moviment de la Nova Cançó en un temps que cantar en català s’oposava a l’extremada lluita contra la llengua. Eren temps d’impaciència i temps d’estar callat. Emperò, Gabriel era dels que ho volien tot: “canviar el món, capgirar l’ordre, construir un temps nou”.
Eren temps de recerca de llibertat amb els grisos perseguint els estudiants que es manifestaven, temps on en les classes universitàries hi havia policies d’amagat per saber que es deia i s’explicava a les aules, temps on en sortir d’una conferència, fotògrafs et feien fotos que després passaven a la Policia Armada.
I en aquests temps, Janer, com l’aucell de la cançó de Leonard Cohen que havia fet opció de triar el seu camí per ser lliure (Like a bird), també Gabriel optava per la llibertat. És per aquest motiu que l’encapçalament del volum II és una estrofa de la cançó esmentada.
Com a professional de l’educació voldria passar revista a la seva piràmide pedagògica:
Mestre d’ensenyament primari
Llicenciat en Filosofia i Lletres (secció de pedagogia)
Doctor en Pedagogia obtinguda amb la tesi “Problemàtica educativa dels infants salvatges: el cas de Marcos”
Orientador escolar i vocacional (SOEV)
Catedràtic de llengua i literatura catalana de Batxillerat
Catedràtic d’Antropologia de l’Educació (UIB)
I naturalment, té un grapat d’estudis pedagògics entre els quals vull destacar:
Petita memòria d’un mestre del meu temps
Cultura popular i ecologia del llenguatge
Pedagogia de la imaginació poètica
Com a docent, no li agradava la pedagogia del règim dictatorial del Movimiento Nacional, ni tan sols en el temps inicials de la L.G.E. del 1970 basada en l’educació personalitzada pregonada per Víctor García Hoz. No obstant això, reconeix que en aquest moment s’inicià un canvi positiu en nostre sistema educatiu.
Era partidari de la pedagogia de Rosa Sensat, impulsada especialment per Marta Mata, a la qual coneixia personalment. I també li agradaven les Escoles d’Estiu d’aquells anys. També era partidari de recuperar la tradició pedagògica vinculada a la renovació didàctica de la II República. Igualment, valorava molt la pedagogia de la Institució Lliure d’Ensenyament impulsada per Giner de los Ríos i Bartolomé Cossio implantada a Pollença per Guillem Cifre de Colonya a la Institució d’Ensenyança de Pollença “l’Institut”.
En suma, Janer Manila, com a pedagog, sens dubte, està enquadrat dins una línia d’educació renovadora basada en l’acció lúdica on sobresurt el conreu de la creativitat humana, l’ús de la imaginació amb una tendència de caire festiu, destinada a configurar tant la identitat personal de l’alumne com la de grup, amb pràctiques significatives que condueixen no sols a coneixements sinó sobretot a actituds i valors amb símbols pertinents.
Si m’ho permeteu, em va agradar sentir contar una anècdota referida a una alumna de batxillerat: Estant en el quiròfan d’un hospital per una operació, una metgessa li digué que havia estat alumna seva. Gabriel li preguntà, I vares aprendre qualque cosa? I l’alumna respongué, Sí, vaig aprendre a recitar “El pi de Formentor”.
Per acabar, volia dir que les Memòries reconten una vida on sura el món que ha viscut des de la percepció personal del literat. Són memòries valentes i sinceres que retraten radicalment la societat mallorquina amb els seus encerts i els seus defectes com el provincianisme, la mediocritat però també l’excel·lència amb referències diverses de tot tipus com poden ser records de persones que ja no hi són, tant si li han agradat com si no, però fent-ho sense retrets ni desitjos de venjança. Per jo, són unes memorables histories que val la pena llegir perquè es pot fer com si fossen contes, rondalles o novel·les.
Res més, gràcies Gabriel per aquesta ingent obra mastodòntica. I en el meu cas, per l’amistat vertadera que sempre he percebut. Gràcies a tots i totes.
Miquel Vives Madrigal
